Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Itinerari Poètic Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners

Una ruta literària de Joan Vinyoli

El poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914 - 1984) va passar els estius de la seva infantesa i adolescència des del 1922 fins al 1935 a Santa Coloma de Farners. L'entorn humà i natural d'aquest poble i de la seva comarca deixarien en la seva sensibilitat un rastre que és com un corrent de fons ben perceptible al llarg de tota la seva obra, fins al punt que Vinyoli, en els seus poemes, canta el paisatge d'aquesta vila i mitifica aquells sojorns. L'Itinerari Poètic Joan Vinyoli es una invitació a penetrar en el "domini màgic" de la poesia d'aquest extraordinari i fascinant poeta, un dels més autèntics i comunicatius de la poesia catalana de tots els temps. L'itinerari transcorre pel Parc de Sant Salvador, espai d'extrema bellesa que ja va captivar l'infant i després l'adolescent Vinyoli, i que integra alguns dels elements paisatgístics que colpiren el poeta: riera, fonts, alzines sureres, salts d'aigua, camins, roca, arbredes... Consisteix en una selecció de setze poemes la lectura dels quals es localitza en diferents indrets del parc, en un recorregut circular d'uns 1500 metres aproximadament. El conjunt dels poemes és representatiu de la riquesa temàtica i estilística de l'obra de Vinyoli i alhora mostra l'empremta que els feliços estius passats a Santa Coloma gravaren primer en el seu imaginari i, després, des de la nostàlgia, en els seus versos.

1 / 16

D'una Terra VI

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

És ara, quan la tarda va fonent-se,
que penso en aquell sol de quan jo era infant,
i veig la clara vall plena de boira
i al fons la llisa mar blavosa i gran.
A l’indret on a mirar-la em parava
s’hi ajuntaven, en conflent suau,
els caminals rogencs i tortuosos,
plens de silenci i de profunda pau!

Filla del cel, allà, la poesia,
un dia vaig trobar de bon matí:
en un tombant secret que jo sabia,
vora el torrent humit la vaig sentir.
Oh veu del rossinyol!, tu em descobries
mons de bellesa, soledat i cel;
en aquell punt, dins l'ànima naixies,
meravellós, inconegut anhel.”

"D'una Terra VI" dins Joan Vinyoli. De vida i somni. 1948 .

Santa Coloma de Farners suposa, per a Vinyoli, la descoberta de la Natura—primera consciència de la idea d’alteritat—i, paral.lelament, de la Poesia (“Filla del cel, allà, la poesia, / un dia vaig trobar de bon matí: en un tombant secret que jo sabia, vora el torrent humit la vaig sentir”), i, doncs, que cal considerar-lo com el punt de partida, alhora, del seu periple vital i literari. És a partir del contacte directe amb aquest paisatge i des de l’experiència de contemplació “innocentment feliç” de la seva bellesa natural que el poeta descobreix —o li és revelada— una hölderliniana certesa fonamental: “Poc jo llavors sabia, però, molta / joia tenint, sabia el que no mor”. Santa Coloma de Farners és, doncs, l’àmbit privilegiat de la innocència, l’Edat d’Or de la infantesa, és a dir, del joc, la puresa i la felicitat, però és, també, l’àmbit del misteri i del somni: “Oh veu del rossinyol!, tu em descobries / mons de bellesa, soledat i cel; / en aquell punt, dins l’ànima naixies, / meravellós, inconegut anhel.” Anhel d’una realitat més “real” i sòlida que aquella que es conforma tan sols de realitats fugaces i aparents. Anhel de plenitud i de joia i, doncs, d’assoliment d’una “vida més alta”. Anhel de coneixement, d’essencialitat i d’arrelament autèntic a les petites coses per tal de gosar el salt i l’aventura cap a un “domini màgic” que només és assolible --i només a voltes-- a través de la paraula poètica.
2 / 16

El poeta adolescent IV

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Diré el contorn dels arbres i muntanyes,
la solitud, els somnis, el destí;
allò que és trànsit vers una altra vida,
la llum entre dos clars, vull retenir.”

Com una rel desfent-se de la terra
cap a la llum d’inaccessibles astres,
així m’arrenca com el torb insomne
l’amor i em lliura a un altre.”

"El poeta adolescent IV" dins Joan Vinyoli. Les hores retrobades. 1951 .

"El poeta adolescent" és un poema en quatre parts. En aquesta darrera hi trobem una explícita declaració programàtica del que serà el propòsit dels seus versos. En tota la poesia de Vinyoli, i en el conjunt dels seus textos, hi ha present un esforç per dilucidar el sentit de la poesia i de la seva capacitat transformadora. En el cas d'aquest poema, un dels elements a remarcar és el cant a la força de l'amor del darrer vers. La presència de l'amor és present en tota la poètica de Vinyoli amb tractaments diversos; el plaer de l'amor, l'amor regenerador, l'amor sublim gairebé místic, l'amor com a font de coneixement, l'amor impossible i insatisfactori, ... La imatge de la rel desfent-sa de la terra ens fa pensar en els verns que arrelen a ran de la riera en recerca de la humitat; quan, sobretot a l'estiu, la riera porta poca aigua les arrels dels verns queden visibles, com si es desfessin o fossin arrencades de la terra.
3 / 16

Pel camí dels mesos de l'any

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant.[...] Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. Alzinars beneïts!, rouredes estimades!, laberint pur on es filaven els meus somnis! Juliol, Agost, déus llenyataires, colpeixen, encara avui, com sempre, alts arbres immortals, i jo escolto i em meravello sempre de la puresa dels cops de les destrals invisibles. Entre cop i cop sento només el crepitar feréstec del silenci mentre camino sota les branques de foc verd. [...] Pel relisser que baixa des del trencat fins a la bocana del gorg, l’estiu, a poc a poc, es despenja. Lianes, selva de goig, quietuds meves! [...]

Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d’una el vent d’aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l’abast com petits tresors, com talismans, com brases vegetals.”

"Pel camí dels mesos de l'any" dins J.V. Vinyoli. Pel camí dels mesos de l'any. 1956 .

En el fragment escollit d'aquesta prosa poètica on el poeta glossa les diferents estacions de l'any, hi ha una clara mitificació dels "seus" boscos colomencs -"alzinars beneïts!, rouredes estimades!"- i dels mesos d'estiu -"Juliol, Agost, déus llenyataires, .."-, mesos dels seus sojorns a Santa Coloma. Quan el poeta afirma que "novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos" fa certes les paraules de Joan Teixidor que escrigué: "Vinyoli ens canta els corriols que s'enfilen entre alzines sureres des de Santa Coloma de Farners cap a les muntanyes, ..." El text comença amb l'afirmació de la possibilitat de "viure poèticament", que el poeta va assumir amb totes les seves conseqüències i que ens remet directament a un dels principis bàsics de l'actitud poètica vinyoliana, aprehès, en bona part, en Raïssa Maritain: el do poètic no és res que es pugui provocar ni forçar, sinó que cal merèixer-lo i, doncs, demana del poeta una actitud receptiva, de recolliment passiu, de quietud. Això és: perquè la poesia neixi pura i autèntica, perquè esdevingui un veritable "cant líric essencial", cal una determinada "disponibilitat d'esperit" i una permanent actitud d'espera i de contemplació.
4 / 16

La nit i el dia

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Baixem a les profundes
aigües del son a traficar amb els peixos
de la memòria al menys distanciadament
possible, no perquè et responguin
veus abissals, tan sols el moviment
de l’aigua negra, sumptuosa, rica
de qui sap quins secrets. Estranyes nits…
Albes després: el ganivet del dia
clivella els finestrons, penetra, llis,
un fi corrent de llum, voleien
llençols blanquíssims, grans ocells, posant-se
sobre els pallers cremant de groc, el rec
brogent es precipita en el saltant,
que l’engoleix. S’estenen blats fins a la ratlla
de l’horitzó. Els cavalls es desboquen.”

"La nit i el dia" dins Joan Vinyoli. Cercles. 1979 .

La poesia de Vinyoli és plena de conflictes i de tensions que es resolen per via del mateix poema. En aquests versos hi trobem la contraposició entre els àmbits de la nit i del dia. Observem que a la nit hi associa la memòria i els secrets, i al dia -que comença de manera significativa amb "el ganivet del dia"- unes imatges molt expressives, gairebé extasiants, fins i tot hipnòtiques, segurament d'origen oníric. Aquestes imatges ens remeten també al caràcter pictòric de bona part de la poesia de Vinyoli. Els "pallers cremant de groc" i els "blats fins a la ratlla de l'horitzó" poden ben ser visions provinents de la fascinació que sentia el poeta per Van Gogh. El darrer vers, que resol o explica la tensió establerta prèviament, és especialment significatiu i justifica la inclusió del poema en aquest itinerari, tota vegada que és plausible pensar que els cavalls que es desboquen són els del somni que Vinyoli haviat tingut a Santa Coloma i que ell interpretava com el moment de la revelació de la seva condició de poeta. Es tractaria, doncs, dels cavalls de la poesia, imatge onírica que constataria la força i arravatament imparables que dominen al poeta en els seus períodes creatius.
5 / 16

D'una Terra II

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

M’alegrava d’anar sentint pel bosc
el so de la destral del llenyataire,
en la cremosa quietud de l’aire
fragant de ruda i fum de lligabosc.
Tu, llenyataire, com un déu abats
arbres de somni, de llegenda obscura,
en l’aire màgic de les soledats:
allà a l’estiu el ventijol murmura,
l’abella liba romanins fadats
i corre una aigua cristal.lina i dura.”

"D'una Terra II" dins Joan Vinyoli. De vida i somni. 1948 .

En aquest altre poema, també de la sèrie "D'una terra", Vinyoli descriu alguns components de la generosa natura que trobà a Santa Coloma. Altra vegada, la referència al so de la destral del llenyataire, so que el poeta transfigura en quelcom misteriós i diví, com si es tractés del so de l'esforç obstinat de la natura per abatre allò que és vell -arbres de somni, de llegenda obscura- i regenerar-se contínament. La ruda, el lligabosc, els romanins fadats, l'abella, el ventijol que murmura i l'aigua cristal.lina, són elements de l'esclat estival de la natura i, en el poema, actuen com a descriptors d'una vitalitat i energia que el poeta associa al record d'aquells estius. És significativa l'adjectivació que trobem de l'aigua en el vers final, atribuint-li la qualitat de "dura"; es tractaria d'una imatge de síntesi d'aquest entorn natural on aigua i pedra són elements que s'integren en una harmonia molt singular. Tornarem a trobar una síntesi anàloga en el poema "Platja dura". Podría ben ser que admetés una lectura filosòfica com a síntesi de la dualitat entre allò que roman -roca- i allò que flueix i canvia -aigua.
6 / 16

Cap a les deus

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l’incert, boirós camí
d’aquesta a l’altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t’obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il.luminen;
el cant humil, però,
sovint els interpreta.”

"Cap a les deu" dins Joan Vinyoli. Les hores retrobades. 1951 .

Es tracta d'un poema programàtic. Utilitzant la segona persona, recurs habitual en Vinyoli, formula un pensament d'ordre moral que ocupa un lloc fonamental en l'ideari del poeta; l'accés a les profunditats de l'ésser -a les "deus"- és possible a partir de les "petites coses" i d'aquest "cant humil" que és la poesia. Pertany al llibre Les hores retrobades (1951) en el que hi apareix per primera vegada aquesta referència a les "petites coses", concepte que serà recurrent en bona part de la poesia posterior, sovint associat als petits plaers de la vida quotidiana. També en aquest llibre, Vinyoli introdueix un altre concepte que ja no abandonarà; es tracta de l'aspiració d'assolir una "vida més alta" que transcendeixi la realitat immediata. Apareix en tres poemes del llibre amb resolucions diferenciades; en un cas la vida més alta s'associa a l'amor, en l'altre a la bellesa i en l'altre al dolor i sofriment.
7 / 16

Elegia de Vallvidrera

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Ara puc dir: sóc a la font i bec,
i bec fins a morir-me
de set de voler més no sabent què,
que és així com no es mor
en veritat del tot: vivint en la fretura
d’alguna cosa sempre. Sense
fretura, què seria de nosaltres,
aquests a qui fou dat el privilegi
de la santa follia de ser càntic,
vent desfermat, incendi
que es destrueix a si mateix, mentre salvades
queden les coses que tocà i més pures.
Oh, il.luminats! La nostra
comesa humil: obrir del tot orelles
al primigeni cant i declinar.”

"Elegia de Vallvidrera (IV)" dins Joan Vinyoli. Passeig aniversari. 1984 .

En aquest poema, que invoca la mateixa poesia i la condició dels poetes, un dels grans temes vinyolians, veiem com, a les acaballes de la seva vida, Vinyoli constata que el poeta té el privilegi d'accedir a cert coneixement a canvi del risc de destruir-se a si mateix. Certament, el poeta és el torsimany dels déus, el que accedeix a la revelació i el que purifica i salva allò que toca. Estem molt a prop del sentit d'aquells versos de Hölderlin que Vinyoli també fa seus: "allò que perdura ho funden els poetes". I estem també davant la confirmació de la veta romàntica que, juntament amb la simbolista, suporten tot l'edifici poètic vinyolià. Sobre aquests fonaments hi bastirà una singular poesia de l'experiència i del coneixement configurant una veu poètica extraordinària. Finalment, notem que les fonts que poden apaivagar la set de coneixement i d'amor són un símbol habitual en la poètica de Vinyoli. En aquest itinerari, a més, la font picant on ens trobem i el rovell que extreu l'aigua del ventre d'aquesta terra, són una bona metàfora de la importància d'aquest paisatge en els orígens poètics de Vinyoli. I podem imaginar-nos el nen Joan i la seva germana Carme berenant i pescant peixos o carabassudes en aquest tros de riera davant mateix de la font.
8 / 16

L'arbre incandescent

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Hem caminat solcuits per graves remorejants,
hem flairat els matins de vent salobre i d’espígol,
hem tocat els vermells enfervorits del vespre,
hem ressonat com cisternes buides
que es van omplint amb aigua de pluges ancestrals.

Hem explorat, hem descobert escales
molt dretes, de cargol, les hem pujat; a cada
graó perdent-nos per un altre temps,
cap a renéixer. Hem arribat a dalt
del campanar: penjant-nos de les cordes,
hem tocat a destemps. Hem afollat les òlibes
i d’altres aus. Hem travessat les nits
plenes d’espai, obertes, hem mirat abismes,
profunditats transparents.
Hem penetrat en coves de cristall de roca.

Un àgil foc se’ns entortolliga
com una serp per tot el cos i fa
de tu i de mi un sol arbre incandescent,
impropi de la terra.”

"L'arbre incandescent" dins Joan Vinyoli. El griu. 1978 .

Poema d'amor on una cadena d'imatges juxtaposades culminen en una bella explicitació metafòrica de l'acte amoròs amb la imatge de la parella d'amants que es transforma en "un sol arbre incandescent, impropi de la terra". Es tracta d'un poema d'ascensió, d'imatges oníriques, de progrés, cap a al foc de l'amor, un altre dels temes clau de la poètica de Vinyoli. Les formacions de roca granítica contenen cristall de roca. Ha estat habitual en moltes generacions d'adolescents colomencs la recerca d'aquest cristall de roca que es podia trobar amb facilitat quan els picapedrers obrien amb explosius les monumentals roques per poder treballar amb trossos menys pesants i picar-les fins a obtenir-ne llindes per a les portes o pedra escairada per al revestiment de façanes. Afortunadament, ara, aquesta activitat està molt restringida per tal de protegir el rocar. Podem imaginar-nos el jove Vinyoli trescant pel rocar de Santa Coloma, penetrant en les moltes coves i admirant el polièdric cristall de roca que s'hi podia trobar. Podem considerar també la hipòtesi que el campanar de les escales de cargol sigui el de l'esglèsia de Santa Coloma, situada a la Plaça Major i que agombola la plaça els bancs de la qual eren lloc de trobada de Vinyoli i la seva colla, i el centre de les activitats del poble.
9 / 16

Platja dura

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Veu: Pere Arquillué, 2008.

Són llaguts o balandres
els pensaments que em llisquen
pel llac de la memòria
de la cremada joventut?
Deixo que es trobin
paraules a l’atzar, deixo que em pugin
intensament records,
que encenguin fogueres,
que matin gels.
Camino encara sense crosses, menjo,
bec vi, m’agraden els llavis
incandescents.
A l’esplanada de l’ermita
s’hi feien arrossades.
Sé les graelles plenes
de carn i l’ombra
de les alzines
sureres.
No compliquis
gaire més els records.
Demana justos
els mots indispensables
per fer sorgir la imatge de les coses
passades.
Deixa-les anar
com un estel
des d’un turó.
Les ones baten
feixugament damunt la sorra
bruta, negrosa, de la platja dura
dels anys viscuts.”

"Platja dura" dins Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 .

Joan Vinyoli recorda les arrosades que es feien a l’esplanada de l’ermita de Farners durant els estius de la jovenesa. Una esplanada envoltada d’alzines sureres, arbre característic del paisatge colomenc.
10 / 16

Tarda fosca

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Ets una tarda fosca amb crits vermells
al fons d’un bosc d’alzines negres.
Jo vaig cap al crepuscle
tentinejant,
carregat amb un gran feix de llenya
molt seca.
Vols ajudar-me a suportar aquest pes,
a encendre un petit foc
per escalfar-hi
les mans tan buides de tots dos?”

"Tarda fosca" dins Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 .

Amb aquest poema l'itinerari avança cap al crepuscle, el del dia i el de la vida. No obstant, el poeta ho fa sentint-se solidari, compartint la seva soledat, i amb l'ànim de mantenir encès el "petit foc" de l'amor. El color dels "crits vermells" no és casual sinó que el podem associar a l'estat d'ànim crepuscular que és subjacent a molts poemes de Vinyoli. De fet, entre tots els colors que omplen la seva poesia hi predomina d'una manera evident el vermell, sobretot a partir del llibre Realitats (1963). D'altra banda, aquests crits vermells del capvespre són també els crits del poeta, perquè la veu de Vinyoli és alhora cant, crit i clam. L'escorça de les alzines sureres ennegrida per les flames d'incendis recents, i per on remunten les plantes enfiladisses que a la tardor adquireixen tons vermellosos, són un marc idoni per acompanyar la lectura d'aquest poema.
11 / 16

Pròsper

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

M’he tornat una gran roca
basculant sobre l’abís;
fa segles que el sol em toca
i l’huracà em porta avís
que és la força que enderroca,
però que amb mi es fa submís.

Temple d’alzines sureres:
veig cimals i torrenteres,
no hi ha gent al meu redol;
m’embriago de silenci
mentre espero que comenci
l’encesa posta de sol.

Sortiu, ara, dels vells nius,
bruixes, dimonis i grius,
a la sabàtica festa,
ompliu la volta celeste,
que jo sóc, entenebrit,
el magià de la nit.”

"Pròsper" dins Joan Verdaguer. A hores petites. 1981 .

Pròsper és el nom del protagonista de La Tempesta de Shakespeare. Com Pròsper, Vinyoli es reafirma sentint-se magià de la nit, i convoca bruixes, dimonis i grius. La nit és l'espai predilecte del poeta. Hi entra per "l'encesa posta de sol" i és el moment on, embriagat de silenci, podrà dur a terme el procés catàrtic de transfiguració de l'experiència viscuda en matèria lírica. És la nit que tindrà múltiples formalitzacions en tota la poesia de Vinyoli; "la nit perfectiva", la de "la foscúria que germina", ... Cal vincular la presència del símbol de "la nit" -que es pot trobar gairebé en una tercera part dels poemes de Vinyoli- i també el del "capvespre" o "posta", amb el particular to crepuscular que, com ja hem vist en el poema anterior, desprèn globalment la seva poesia. El símbol del "griu" -ésser mitològic amb cos de lleó i cap d'àguila- apareix en tres poemes de Vinyoli i dóna títol a un llibre que es caracteritza per l'elevat nombre de poemes de to sensual i eròtic. Ens remet indefectiblement a la possibilitat de fusió en un sol ésser de l'amant amb l'amat, unió, no cal dir, d'ordre físico-espiritual. El paisatge colomenc també apareix en aquest poema: "Temple d'alzines sureres" és una reïxida síntesi de les monumentals formacions granítiques i dels boscos d'alzines sureres on aquelles semblen rebrotar. Cal considerar la hipòtesi que en aquesta imatge Vinyoli superposi simultàniament el paisatge de Santa Coloma i el de Begur que va conèixer més tard, en els estius del 1953 fins al 1978.
12 / 16

Passeig d'aniversari

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n’ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l’intent d’estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l’aigua d’una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.”

"Passeig d'aniversari" dins Joan Vinyoli. Domini màgic. 1984 .

Publicat a Domini màgic (1984) , penúltim llibre de Vinyoli, el poeta ja té el pressentiment de la mort, però encara pot admirar els jocs dels infants, gaudir del pler de l'aigua d'una font i, finalment, evocar els "bocins del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar". L'associació de la noiesa i l'alzinar que trobem en aquest vers ens permet identificar un temps i un espai que són els dels estius a Santa Coloma. És significatiu que sigui en un poema de l'any 1984, uns cinquanta anys després de la vivència. En aquest poema hi apareix el tercer àmbit paisatgístic de la poesia de Vinyoli, que juntament amb el dels estiueigs a Santa Coloma i el dels de Begur, configura el triangle d'escenaris vinyolians; es tracta del casc urbà que ens remetria a la ciutat de Barcelona.
13 / 16

Tot calla, tot es resisteix

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Tot calla, tot es resisteix;
cada vegada es fa més i més ampla
la solitud al meu entorn.
Hi ha una font viva que no para
mai de rajar: l’escolto
de nit al cor de cada cosa.”

"Tot calla, tot es resisteix" dins Joan Vinyoli. Cants d'Abelone. 1983 .

És el desè cant del llibre Cants d'Abelone (1983) , recull de quinze poemes precedits per una traducció d'un poema de Rilke, poeta que va influir decisivament en Vinyoli. Aquest breu poema exemplifica la intensitat espiritual que contenen aquests cants. Podem copsar la bellesa de la imatge de la "font viva" que el poeta pot escoltar "de nit al cor de cada cosa" malgrat la solitud existencial subjacent en el seu estat d'ànim. Certament, Vinyoli és un poeta que, malgrat el to doloròs que impregna molts moments de la seva poesia, s'obstina en superar-los i transcendir-los positivament.
14 / 16

Branques

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Veu: Carme Callol, 2010.

Tornem a ser
branques del mateix bosc
d’alzines i de roures.
No s’hi fan
flors noves.
L’heura
silenciosa apaga tota fressa
de passos.
No hi penetra a penes
el sol.
Tens molt de fred
a l’hivern i ja no te’l saps treure.
Les fulles se’ns confonen
espessament.
Esperem la destral
del boscater, sense por.”

"Branques" dins Joan Vinyoli. Ara que és tard. 1975 .

A partir de l’any 1924 i fins el 1935, els Vinyoli passen els estius a Santa Coloma de Farners, al carrer Beat Dalmau, 34. L'estada de Vinyoli a Santa Coloma li deixa una empremta que ocuparà un lloc fonamental en l'univers simbòlic de la seva poesia. La riera i la seva aigua cristal•lina, el rocar, les alzines sureres, el so de les destrals dels llenyataires d'aquells temps i les fonts són alguns dels elements del paisatge colomenc que impregnen i són condiment substancial dels seus poemes i Santa Coloma i els seus voltants esdevenen així una mena de paradís perdut. Vinyoli ho recorda així: “De més o menys els vuit anys fins als disset anys els vaig passar a Santa Coloma de Farners, La Selva, vila el paisatge de la qual ha estat més tard literaturitzat en algun dels meus primers llibres. Recordo que allí hi vaig passar les millors estones de la meva adolescència: les passejades a la plaça, el tennis, els boscos." 1924-1935
15 / 16

El primer estel

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners

Parc de Sant Salvador, a Santa Coloma de Farners.

Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d’esperances:
així, per l’entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m’estic ple de pressentiment
d’una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.”

"El primer estel" dins Joan Vinyoli. Domini màgic. 1984 .

Aquest poema, que acaba amb un vers manllevat a Leopardi, i escrit poc temps abans de la seva mort, ens deixa entreveure un ànim esperançat i una certa resignació. El pressentiment que té el poeta d'una "vida auroral sempre futura" és tota una declaració de confiança vers el més enllà. Fins i tot podríem parlar d'una certa formulació de l'etern retorn nietszcheà. De fet, aquest poema pertany a la primera part de Domini Màgic (1984) que està encapçalada per una citació de Nietszche: "Aquesta és la tardor: que et trencarà un dia el cor". És curiós observar com un poeta indagador com Vinyoli sembla que, per fi, en els darrers llibres, ha trobat algunes certeses i respostes, alguns "besllums de permanència feliç", "l'oasi del pur estat beat".
16 / 16

Temps

Parc de Sant Salvador

Parc de Sant Salvador.

Torna’m, ah, torna’m als anys
de la noiesa, amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis i el ping-pong. No. No.
Torna’m a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs. I me n’alegro.”

"Temps" dins Joan Vinyoli. Vent d'aram. 1976 .

El paisatge de la infància del poeta s’evoca en aquest poema. Joan Vinyoli va estiuejar a Santa Coloma de Farners durant tota la seva jovenesa i ho recorda en aquest poema mitjançant la riera, les pistes de tenis, el ping-pong...