Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Ruta Josep Pla a Calella de Palafrugell

Una ruta literària de Josep Pla

La Ruta Josep Pla a Calella és un itinerari monogràfic a través del qual coneixereu l’estreta vinculació de l’autor i el petit poble de pescadors on estiuejava la família Pla. El punt de trobada és a l'Oficina de Turisme de Calella. El recorregut és un passeig arran de mar des del mirador de Ses Burricaires, passant pel Port Bo, la platja d’en Calau, el port de la Malaespina, el Canadell i el camí de ronda fins a la Marineda.

1 / 7

1. Mirador dels Burricaires, Calella

Vista des del mirador de Ses Burricaires

Vista des del mirador de Ses Burricaires.

Confesso que tinc una certa debilitat per Calella de Palafrugell. En realitat forma part, molt directament, del meu poble. És un dels llocs que tenen més gràcia de la nostra costa nord. És un poble prodigiosament bonic ─sobretot vist des del mar. Sobre una part del Port Bo hi ha els porxos o voltes de Calella, que són, tot i la seva extrema modèstia, el tros d’arquitectura més notable ─sospito─ de tot aquest litoral.

"Navegació d'estiu" dins Josep Pla. Aigua de mar. Barcelona: Ed. Destino, O.C. II, 1966, p. 516.

2 / 7

2 El Port Bo

Josep Pla amb familiars i amics sota les voltes de Calella

Josep Pla amb familiars i amics sota les voltes de Calella. Autor: Foto Alsius, Fundació Josep Pla, col. Arxiu Municipal de Palafrugell.

La Naturalesa, que sol ésser tan monstruosa i deforme, es complau a Calella a jugar un pas de simetria. Les platges de Sota Can Calau i de Malaspina semblen emmarcar pels dos costats el Port Bo, i sobre la platja d’aquest es troba una de les construccions més gracioses de la costa: les Voltes, els porxos de Calella. Aquests arcs formen la sortida a migdia d’un bloc de velles cases que fan un rectangle apaïsat sobre la sorra. Els arcs són feixucs i cepats; la seva alineació fa un punt rodó, panxut i ple, punt que treu la fredor que tenen les perspectives d’arcs quan són tirats a cordill. Això fa que, vistos des d’un extrem, semblin una filera de parpelles d’una obertura que va en augment, cosa que crea una extraordinària sensació de vida. A l’hivern, en dies de tramuntana, formen sobre la platja un punt recollit; a l’estiu proporcionen una ombra fresca, clarejada per la ventolina marina. I, sobretot, proporcionen el repòs de veure el mar per la forma més graciosa que els homes han creat. El mar vist a través d’una arcada…. ¿existeix una cosa més prodigiosament bella? La diversitat del mar sobre el frontis d’un arc, sobre l’arrencada del troncs d’un arc… ¿hi pot haver res més agradable per a l’equilibri humà?
És en aquestes Voltes de Calella que s’ha de veure i si és possible sentir una entrada de llebeig d’estiu. El vent de gregal –si anuncia bon temps- comença a anar de baixa a les onze o a dos quarts de dotze del matí. El gregal ronda pel sud i entra el xaloc –el sirocco dels italians-, que ve del migdia. Vent de fora o foranell, que sol durar una hora o una mica més i cau amb les orelles cotes quan toquen les dotze o la una a l’església. El xaloc ronda el sud-est i el garbí, o llebeig, arriba a la una. És a dir: a l’hora de l’aperitiu. (Hora vella, que era la bona). És en aquesta hora, si és possible en un cafè i si encara és possible davant una absenta gelada, que convé situar-se un gran dia de sol i de calor a les Voltes de Calella. Des de l’ombra dels arcs, la platja del Port Bo es veu inundada d’una llum lleonada i està com submergida dins una calma letàrgica. El mar té una reverberació que encega la mirada. Circula poca gent. El poble dina i a estones arriba un petit soroll de forquilla o de cullera xocant contra un plat, llunyà i entusiasta. Les embarcacions fondejades es balancegen imperceptiblement. Les cordes s’han afluixat i cauen com una corba humana fatigada.”

"Costa Brava" dins Josep Pla. Tres guies. Barcelona: Ed. Destino, O.C. XXX, 1976, p. 128–129.

Rajola de la Ruta Josep Pla

Rajola de la Ruta Josep Pla. Autor: Josep Martinell, Fundació Josep Pla.

3 / 7

3. Sa terrassa de Can Genís, Calella

Els pescadors de Calella, que són els qui hi treballen tot l’any al voltant, les anomenen, per antonomàsia, l’Illa. Són uns illots granítics, de color de sang de bou els de garbí; més clars els de llevant.

"La Costa Brava" dins Josep Pla. Tres guies. Barcelona: Ed. Destino, O.C. XXX, 1976, p. 109.

4 / 7

4 El Canadell

Platja del Canadell

Platja del Canadell, 1915. Autor: Sebastià Jordi, Fundació Josep Pla, col. Joan Frigola i Jordà.

2 d’agost.- Fa temps d’estiu: gregalet al matí; xaloquet al migdia; garbí fluix a la tarda; terralet a la nit. De dies, canten les cigales; al vespre els grills.
Una de les majors delícies del Canadell és anar, havent dinat, a jaure un parell d’hores, a l’ombra del ventre d’una barca. A les dues de la tarda, l’ombra de color torrat, té un parell de pams d’amplada, i la sorra, que el sol acaba de deixar, encara és calenta. Però, a mesura que la tarda va avançant, l’ombra s’eixampla i l’arena es refresca. Primer, us hi estireu de costat; després, el lloc dóna per estendre’s, de cara el cel, de pla. La llum és d’una blancor gasosa, efervescent, enlluernadora. A l’aire, sobre les parets blanques, a l’arena rosada, la llum en fusió fa unes flotants, vaporoses llengüetes d’aire que saltironegen. La pàl·lida buidor blavissa del cel sembla tenir una crispació lumínica. Sobre el blau fort de la mar passa el ramat monòton dels moltonets d’escuma. Tot plegat és tan sumari i simple i dintre del frenesí roent l’ombra és tan fresca que us envaeix un ensopiment somàtic, una vagarositat biològica us desfibra les entranyes. Si parleu amb algú arriba un moment que un o altre no torna contesta. La parpella us cau sobre la imatge de les barques fondejades arran d’aigua que teniu a la nina dels ulls. Arriba un moment que els riells de color que el pintat de les barques fa tremolar sobre l’aigua us passen per ull. Sobre la ratlla de l’horitzó, queixalejada pels borralls d’escuma, hi veieu flotar unes pampallugues –com una forma incerta flotant en el mar. La costa de garbí –els Forcats, Cap Roig, Cap de Planes- se us esfuma en una imatge que la bonior interna esfilagarsa i desdibuixa. Hi ha un moment que deixeu de veure els rocs de les Formigues… Aquesta lenta fugida a perdre el món de vista no arriba mai, però, a la inconsciència completa. Per més condormit que quedeu, se us mantenen sempre lúcides dues o tres sensacions precises: el pessigolleig del vent sobre la pell; l’olor del tabac que acabeu de fumar –i, si no sou fumador, el perfum que fa el marisc i l’alga tocada pel sol…
Quan, al cap d’una hora o dues, obriu els ulls i alceu el cap, sentiu una esgarrifança de fred. La tarda ha anat passant, l’ombra s’ha eixamplat i el vent, ara més fort, l’ha refredada amb un retoc humit. Toqueu la sorra i teniu la sensació de tocar un drap mullat. Després de la incandescència del color, els colors s’han fixat i precisat –i el dibuix és més fred, estàtic.”

Josep Pla. El quadern gris. Barcelona: Ed. Destino, O.C. I, 1966, p. 240-241.

Rajola de la Ruta Josep Pla

Rajola de la Ruta Josep Pla. Autor: Josep Martinell, Fundació Josep Pla.

L’estiueig era arcàdic, però durava poc. Començava passat Santa Margarida, festa major de Palafrugell i s’acabava passat Santa Rosa, indefectiblement. Els estiuejants eren aficionats a la pesca; tenien mariner i bot i armellades, palangres i volantins. Anaven a llevar quan sortia el sol i es passaven la tarda jugant al tresillo.”

"El meu poble" dins Josep Pla. El meu país. Barcelona: Ed. Destino, O.C. VII, 1968, p. 612.

5 / 7

5. Els tres pins, Calella

El passeig del Canadell i els soterranis característics arran de platja

El passeig del Canadell i els soterranis característics arran de platja. Autor: L. Roisin, Col. Paco Dalmau.

Els banys eren decents. Hi havia les baluernes de fusta amb unes orelles que penetraven en l’aigua perquè la gent que es banyava no pogués ésser vista. Els senyors es banyaven d’un cantó I les senyores de l’altre. Els vestits de bany eren púdics; hi havia senyora que es banyava amb sac i faldilles.

"El meu poble" dins Josep Pla. El meu país. Barcelona: Ed. Destino, OC VII, 1968, p. 612.

6 / 7

6. La Torre, Calella

Ruta Josep Pla a Calella. Catalunya Select. .

La mar. Aquestes ones verdes, blaves, blanques, que monòtonament veiem passar fan sobre l’esperit com un treball de llima, ens despersonalitzen, ens esporguen el relleu de la pròpia presència humana. Hom queda badant, fascinat, dominat. D’aquí pervé, potser, que l’única posició de l’home davant de la mar hagi estat de simple contemplació. La mar innumerable, sempre canviant, esgota la nostra fantasia. I quan sentim aquest esgotament trobem la mar idèntica, llisa, monòtona, igual.

Josep Pla. El quadern gris. Barcelona: Ed. Destino, OC I, 1966, p. 248-249.

7 / 7

7. La Marineda, Calella

El que queda encara a Calella és obra dels vells, graciosos mestres de cases. La població, per altra banda, s’ha modificat totalment. El nombre de pescadors és reduïdíssim; si en queda encara algun deu ésser perquè no gosen posar una perruqueria per a senyores o perquè no tenen prou veu per a cantar amb Pepet Gilet, en Tianet i en Blau. Això no és obstacle perquè Calella –que és un agregat de Palafrugell- sigui un dels pobles més bonics del nostre litoral –potser el més bonic vist del mar estant.”

"El meu poble" dins Josep Pla. El meu país. Barcelona: Destino, OC VII, 1968, p. 610.